Salvador Alsius i Clavera

Periodista i professor universitari

Nascut a Barcelona el 1948, és llicenciat en Ciències Econòmiques (1973) i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976) i doctor en periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Fou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya entre el 1997 i el 2001 i des del 1975 imparteix classes a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat en diversos mitjans de la premsa escrita com el setmanari El món, Diario de Barcelona, El Periódico i l'Avui. També ha treballat a TVE-Catalunya, on dirigí Memòria popular i a Televisió de Catalunya, on ha dirigit i presentat els programes Telenotícies Migdia, Blanc o negre i La caixa sàvia, entre altres espais. Des del juliol del 2014 fins fa pocs dies ha estat membre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), on ha ocupat la vicepresidència.

Com recordeu els vostres inicis a la televisió pública en el moment de represa de les institucions democràtiques al nostre país?

He de reconèixer que jo he tingut unes quantes situacions privilegiades a la meva vida professional. Una d’elles va ser que se’m considerés per formar part de l’equip que havia de posar en marxa els serveis informatius de la nova TV3. M’hi vaig incorporar quan, com qui diu, només hi havia posada la moqueta. I va ser una experiència inesborrable en diversos sentits. D’una part, perquè aquell mitjà de comunicació sorgia amb una alta dosi de modernitat i d’innovació, que tothom –vaja gairebé tothom– li va reconèixer. Però també perquè, més enllà dels lògics recels partidistes, era ben clar que s’estava construint una institució bàsica per a la normalització social, cultural i lingüística del país. Vaja, allò que més recentment s’ha anomenat una estructura d’estat.

Creieu que la televisió pública ha d’apostar més pels formats culturals i educatius?

Els mitjans públics tenen, aquí i arreu, una equació molt difícil de resoldre. Sens dubte han de complir una funció bàsica de proporcionar tot allò que els mitjans privats no estan obligats a aportar en la mateixa mesura: compromís amb la cultura, amb l’educació, amb la ciència, amb la llengua... Però alhora, en un àmbit tan competitiu i saturat d’oferta com és l’audiovisual, no es poden desentendre de les exigències del mercat. Si ho fessin, correrien el perill d’esdevenir residuals. Jo sempre he dit que el que cal defensar, més que els mitjans públics tal com els coneixem, és el concepte de servei públic. Que en certa manera hauria de ser també exigible als mitjans privats. Mentrestant, tinguem cura dels públics, finançant-los suficientment, comprenent el difícil equilibri al qual m’acabo de referir i, també, criticant-los constructivament quan se n’apartin de manera clara.

En algunes ocasions, heu manifestat la necessitat d’introduir l’educació mediàtica a les escoles, atès el context d’inundació informativa que patim, que fa que sigui difícil destriar el gra de la palla. Ens podríeu concretar en què ha de consistir aquesta educació mediàtica?

L’educació mediàtica té moltes dimensions. Algunes venen de lluny, encara que no se’ls hagi prestat mai l’atenció deguda: el coneixement i l’ús adequat dels llenguatges audiovisuals; la capacitat per descodificar-los, amb el correcte reconeixement dels diversos gèneres informatius; o, sobretot, la capacitat per enfrontar-se críticament als continguts de tot tipus traslladats pels mitjans. Però a tot això recentment s’hi han sumat el que en podríem dir unes urgències, que han arribat amb l’explosió digital. La proliferació de pantalles de totes mides, la preservació de la identitat o la invasió de les fake-news, per citar-ne només alguns, són fenòmens nous que conviden a enfortir les defenses que tota la població en general però molt especialment els infants i els adolescents necessiten per moure’s en la nova economia dels signes.

En aquest sentit, què opineu de l’actuació dels mitjans públics davant la crisi desfermada per la COVID-19?

La crisi que estem vivint i que tindrà encara conseqüències durant molt de temps és una ocasió d’aquelles que evidencien la importància que encara hem de donar a l’existència d’uns mitjans públics. Uns mitjans públics que, dins del que cap, ens garanteixen en general un acostament més objectiu a la realitat i un tractament més plural de tot plegat. Un aspecte important d’això és allò que se’n sol dir “informació de servei”: la difusió sistemàtica de dades, normes, recomanacions, etc., que siguin útils a la ciutadania. Ara bé, jo personalment soc crític respecte a una cosa que tothom ha pogut veure durant les setmanes més complicades de la pandèmia: la constant i mantinguda ocupació per part dels governs dels espais informatius centrals. Les compareixences i les rodes de premsa fetes en horaris coincidents amb els telenotícies han tingut com a mínim dues conseqüències negatives per a la salut informativa i, per tant, per a la salut democràtica: una, que la informació s’ha governamentalitzat fins a límits fins ara mai vistos, i la segona, que s’ha restat als professionals de la informació la capacitat per fer una de les seves feines bàsiques, que és la de garbellar i jerarquitzar la informació. Jo no soc qui per dir qui ha portat bé i qui no la resposta a la pandèmia, però sí que em sento autoritzat a denunciar de manera explícita i severa aquesta usurpació de funcions que han fet els governs espanyol i català.

En el vostre vessant com a docent universitari, us centreu, entre d’altres, en la línia de recerca de l’ètica en el periodisme. Quina resposta en teniu de part dels estudiants i acabats de graduar?

Aquí també he de fer necessàriament una resposta matisada, o amb contrapunts. A mi m’agrada manifestar que els joves periodistes es caracteritzen per tenir un amor sòlid i indestructible per la veritat o, almenys, una voluntat fèrria de posar en joc la diligència necessària per acostar-s’hi tant com sigui possible. També acostumo a dir que a les redaccions dels nostres mitjans, formades per gent que tenen una mitjana d’edat prou rejovenida, hi predominen de llarg les actituds ètiques, la voluntat en definitiva de fer un periodisme de qualitat. Però al costat d’això és evident que la precarització del sector fa que molta gent, si vol treballar en això, hagi d’abaixar necessàriament la guàrdia i fer-ho sotmesos a directius sense escrúpols i a la dictadura del clickbait, és a dir, els ganxos que posen els mitjans digitals per aconseguir que la gent piqui i es miri els seus continguts. I una altra nota negativa la vam descobrir amb el Grup de Recerca en Periodisme de la UPF fa uns anys quan vam fer una àmplia recerca empírica sobre els valors ètics dels periodistes catalans. Una de les dades que anava sortint de manera més tossuda era que els de la franja d’edat més jove tenien actituds més laxes sobre tota una sèrie de casos o situacions que se’ls plantejaven que no pas els estaments “sènior” de la professió. És a dir, que n’hi ha de fredes i de calentes.

Des del 2014 fins fa molt poc heu sigut vicepresident del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC). En col·laboració amb el Departament d’Educació, heu liderat eduCAC, un programa d’educació en comunicació que neix amb l’objectiu prioritari de promoure l’educació mediàtica en àmbits educatius formals i informals. Ens en podeu parlar amb més detall?

En això el CAC s’ha arrenglerat amb el que han fet molts altres consells reguladors de l’audiovisual en diferents països europeus. I és que, davant la manca d’iniciativa i de lideratge respecte a l’educació mediàtica, per cert propugnada de manera sistemàtica per la UNESCO, s’han posat a treballar de forma ferma i decidida en aquesta direcció. Ara, a més, la nova Directiva Europea sobre serveis audiovisuals recull la media literacy com a un objectiu clau i un imperatiu per a tots els estats membres de la Comunitat Europea. Alerta, important: quan parlem d’educació mediàtica no ens estem referint només a les habilitats tecnològiques que ha de tenir l’alumnat, que d’això sí que ja hi ha hagut prou gent que se n’ha ocupat, i per cert de vegades donant molts passos en fals. En el que s’ha de posar èmfasi és en la creació d’una ciutadania que es miri amb sentit crític el contingut dels mitjans. Doncs bé, modestament considero que el programa eduCAC, amb un repertori amplíssim de recursos per a mestres i educadors, és una molt bona aportació a aquesta causa.

El Col·legi forma part de la plataforma per a l’Educació Mediàtica, que té com a objectiu facilitar que els joves i els adults adoptin una visió crítica envers els continguts que difonen els mitjans de comunicació, amb un accent especial en els nous mitjans digitals. De moment estem oferint sessions de presentació dels recursos i unitats didàctiques d’eduCAC. Com valoreu la participació del Col·legi en aquesta iniciativa?

La Plataforma és una altra iniciativa de la qual estic particularment cofoi. Al CAC ens vam adonar que, tot explicant els continguts d’eduCAC, ens havíem posat en contacte amb molts dels potencials actors de l’educació mediàtica que hi ha a Catalunya: entitats i fundacions del món de l’educació, grups de recerca universitaris, col·legis professionals, associacions de mitjans de comunicació públics i privats, petites empreses especialitzades en aquest àmbit, i també ensenyants franctiradors que n’han estat pioners. I vam veure que hi havia molta potència i molt bona voluntat, però poca o nul·la coordinació d’esforços. Doncs bé, a partir d’aquí vam decidir crear aquesta Plataforma, orientada principalment a omplir aquest buit de la coordinació, i en certa manera per actuar a manera de modest lobby davant de les administracions per convèncer-les que han de prestar major atenció a l’educació mediàtica ben entesa. I el Col·legi de Doctors i Llicenciats ha estat una de les entitats que de seguida es va arrenglerar amb aquests objectius, no només de manera formal sinó començant a tenir immediatament iniciatives en el camp de la formació dels professionals de l’ensenyament, que és un dels aspectes clau perquè tot plegat vagi madurant.