Francesc Xavier Vila

Catedràtic de Sociolingüística Catalana i secretari de Política Lingüística

Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) és catedràtic de Sociolingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona, del qual ha estat director entre novembre de 2017 i juny de 2021. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en Lingüística per la Vrije Universiteit Brussel (1996), ha impartit docència en diverses universitats nacionals i estrangeres. Va ser director del Màster en Assessorament, Política Lingüística i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. Des d’abril del 2010 fins al seu nomenament com a secretari de Política Lingüística ha estat director del CUSC-Centre de Recerca en Sociolingüística i Co municació de la Universitat de Barcelona. Anteriorment havia estat el primer director de la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, Representacions i Usos del Català) de l’Institut d’Estudis Catalans (2004-2009).

P. Una de les grans prioritats amb el restabliment de la Generalitat va ser la política lingüística, amb tres grans objectius: que tota la població acabés dominant la llengua catalana; que el català es pogués emprar i s’emprés efectivament en tots els àmbits de la vida, i evitar la fragmentació social en funció de la llengua o l’origen. Si hi ha hagut la necessitat del Pacte Nacional per la Llengua és perquè no s’han acomplert? Què s’ha acomplert i què no?

El Pacte Nacional per la Llengua neix de la percepció, per part de diversos sectors del país, que bona part de les tendències que afectaven el català no anaven bé. N’hi ha prou de revisar els tres grans objectius recollits a la pregunta i que eren transversals ja fa més de quaranta anys per constatar que no s’han assolit totalment. Concretament:

  • Pel que fa al coneixement, si bé s’han fet progressos molt notables —mai no hi havia hagut tanta gent capaç de llegir i escriure en català— continua havent-hi un percentatge molt significatiu de persones —com a mínim un 20%— que diuen no saber-lo parlar.
  • Pel que fa a l’ús, per bé que s’ha avançat en molts àmbits —administració, sistema educatiu, mitjans de comunicació— n’hi ha d’altres en què el català té una presència molt limitada o, directament, pràcticament no es pot emprar. Algunes àrees arrosseguen problemes crònics, com ara la justícia o els cossos i forces de seguretat de l’Estat, però també n’hi ha de noves, com les plataformes audiovisuals o els assistents de veu. De fet, pel que fa a l’ús, hem retrocedit substancialment en algunes àrees on s’havia arribat a una situació més sòlida, com en l’atenció sanitària o en l’atenció al públic en el comerç.
  • Finalment, pel que fa a la fragmentació social, si bé no seria exacte dir que vivim en una societat lingüísticament fragmentada, aquesta manca de fragmentació és deguda sobretot a l’actuació dels catalanoparlants, que molt majoritàriament es passen al castellà fins i tot davant de gent que fa dècades que viu a Catalunya. De fet, una quarta part de la població afirma que mai no diu ni una paraula en català, i prop de la meitat el fa servir molt poc o gens. En aquest sentit, hi ha una part significativa de la societat catalana que, tot i considerar-se catalana, no ha fet el procés d’apropiació del català i continua veient la llengua autòctona com una cosa «d’uns altres». Totes aquestes mancances provenen en part de la realitat inequívoca que l’Estat espanyol no és lingüísticament igualitari —ho estableix explícitament l’article 3 de la Constitució espanyola vigent—, però també del fet que al llarg de les darreres dècades hi ha hagut canvis profunds en nombroses àrees, des del creixement de les immigracions estrangeres als canvis tecnològics, per dir-ne dos. També són degudes al fet que les polítiques lingüístiques catalanes, tant les públiques com les privades, no sempre han atès de la manera necessària les urgències que hi havia. En aquest sentit, el Pacte Nacional per la Llengua és una proposta per tornar a donar a la política lingüística una rellevància social i política que no havia tingut durant els darrers temps i que no hauria hagut de perdre mai.

P. Quina és la situació sociolingüística actual, que fa necessàries les polítiques de promoció de la llengua que es volen impulsar?

La situació és diversa, complexa i delicada. És diversa, perquè hi ha grans diferències entre territoris, fins i tot en una mateixa comarca o localitat. En segon lloc és complexa, perquè hi ha molt factors que pressionen contra el català: començant per la subordinació política del català, que no té el reconeixement que podria tenir, com a llengua mitjana, ni per part de l’Estat, ni per part de la Unió Europea, ni tan sols en el seu propi territori. Les revolucions tecnològiques i en el camp de l’audiovisual ens agafen també sense la protecció que ofereixen els estats: n’hi ha prou de recordar que el govern espanyol acaba de destinar 1.100 milions d’euros a les tecnologies de la llengua i d’aquestes ha decidit dedicar-ne només 7,5 a les llengües altres que el castellà. Tenim també un repte econòmic i sociodemogràfic de primera magnitud. Bona part del nostre creixement socioeconòmic es basa en sectors d’economia precaris que fan molt difícil que les noves generacions obtinguin condicions laborals dignes i, per tant, s’emancipin i tinguin els fills que voldrien i, d’altra banda, el model econòmic atreu grans quantitats de mà d’obra per a feines on la integració social i lingüística és pràcticament impossible. A tot això cal sumar-hi els canvis culturals i les pressions ideològiques: fa dècades que la llengua és objecte d’insults, infàmies i criminalització. I no ens descuidéssim pas dels nostres propis errors i de les insuficiències de les nostres polítiques, com ara desatendre el nivell lingüístic dels docents o oblidar que l’atenció en la llengua del pacient o del client és part essencial d’un bon servei.

Tot plegat ha generat una situació delicada en què, encara que la llengua es transmet de pares a fills i guanya parlants secundaris, ho fa a un ritme massa baix per compensar les pressions demogràfiques, polítiques i tecnològiques. Sense anar més lluny, l’any 2018, quan es va demanar als enquestats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població quina era la seva llengua, un 57,5% de les persones nascudes a Catalunya va dir que ho era el català, i un 9,6% més van dir que igualment català i castellà. En canvi, sobre el conjunt de la població resident a Catalunya, les xifres van ser de 36,5% i 7,3%, respectivament. La bona notícia és que tot plegat és superable. En altres paraules, a Catalunya, el català continua tenint una vitalitat molt considerable, però cal activar-la molt més i aconseguir que més i més gent l’adopti com una de les seves llengües. Cal revisar i activar tots els mecanismes d’integració i dinamització lingüística, però podem canviar el rumb de les coses i, de fet, hi ha àmbits en què la transformació ja ha començat.

P. «La llengua és un punt de trobada i de convivència», va comentar la consellera Garriga en l’acte de presentació dels resultats del procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua. Podríem dir que aquesta seria la missió del Pacte Nacional per la Llengua?

En aquesta legislatura hem iniciat una nova etapa de la política lingüística fent un esforç per parlar obertament dels reptes que té la llengua. D’entrada, perquè creiem que sense un bon diagnòstic no podem afrontar els molts reptes que sotgen la llengua. D’altra banda, perquè estem persuadits que explicant totes les cares —i també les arestes— de la realitat, bona part dels prejudicis anticatalans que s’han estat difonent des de fa com a mínim dues dècades perden qualsevol credibilitat, perquè és evident que, si hi ha una llengua en dificultats a Catalunya, aquesta és el català.

Un dels primers objectius del Pacte era posar el tema de la llengua en el debat públic i en les agendes polítiques, i això en bona mesura ja s’ha aconseguit. Però, tal com dieu, volem posar la llengua en el debat públic reconstruint consensos i teixint noves complicitats. La llengua és alhora un signe d’identitat col·lectiva, una eina de vinculació social i una eina de promoció social que s’ha de distribuir equitativament entre tota la població. De fet, resulta molt difícil de pensar que hom pugui viure plenament integrat a Catalunya prescindint totalment del català, perquè en això implica viure totalment al marge de bona part de la vida social del país. I el futur de la llengua ens implica a tots, la parlem més o menys, perquè és un element constitutiu de la nostra societat. Si la llengua, com ja dèiem als vuitanta, és cosa de tots, no és bo que hi hagi sectors que se’n desentenguin com si no els impliqués en absolut.

Per tant, l’ideal és posar en marxa un cercle virtuós en què més i més actors polítics i socials facin les seves propostes per tal de superar conjuntament els reptes que amenacen la viabilitat del català i reengegar el procés que en faci una llengua plenament compartida.

P. Les preocupacions principals dels participants del Pacte Nacional per la Llengua són el foment del català en l’educació i la recerca, les administracions públiques i l’audiovisual. Coincidiu en aquesta anàlisi?

Aquestes àrees són sens dubte molt importants, però cal matisar que més que preocupacions, el que hem recollit durant el procés participatiu són propostes i reflexions. En aquest sentit, era esperable que la població fes propostes sobre àmbits que els són més familiars. L’educació, l’administració o l’audiovisual són àrees que afecten molt directament el dia a dia de la població, i és per això segurament que hi ha hagut més propostes sobre aquests àmbits que no pas sobre altres que tenen menys impacte en la vida quotidiana de la majoria de la població. Però cal dir que hem rebut propostes sobre tots els àmbits, i que n’hi ha de molt importants, com l’atenció sanitària, el món laboral o les tecnologies de la llengua que no podem deixar d’abordar.

P. I gairebé la meitat de les propostes, el 47,7 %, incideixen en els usos i entorns lingüístics. Tot i que encara no tenim l’informe de propostes, en què caldria incidir?

Les dades mostren una preocupació evident per la reculada de l’ús de la llengua, sobretot en determinats àmbits, i cal tenir-ho molt present, perquè al capdavall la llengua és essencialment ús, és una activitat, unes interrelacions entre persones. Però no es pot oblidar que les quatre dimensions de la llengua —els usos, els aprenentatges, les actituds i la qualitat de la llengua— estan sempre interrelacionades, de manera que tot sovint cal treballar-les alhora per aconseguir- hi progressos. Per exemple, volem garantir l’ús del català en l’atenció al públic dels comerços, però n’hi ha prou de regular els usos exigint a les empreses que garanteixin la disponibilitat lingüísticza? Probablement no. Tenint en compte que molts dels treballadors d’aquest sector fa poc que viuen a Catalunya, segurament també cal fer tasques de sensibilització i d’informació, perquè poden no saber la normativa sobre usos lingüístics, i també cal trobar la manera que millorin el seu coneixement de la llengua. Tot plegat demana, d’una banda, coordinació amb els agents de cada sector i, d’una altra, implica combinar mesures de tipus diferents segons l’àmbit, que poden implicar canvis en la normativa, incentius econòmics, campanyes de foment, etc.

P. «El català depèn de tu» va ser un eslògan d’anys enrere que demanava la militància lingüística dels catalans. Encara depèn, solament, de nosaltres?

Aquí hi ha un malentès reduccionista que hem de superar d’una vegada per totes: senzillament, no és lògic contraposar els individus o la societat a les institucions, com si existissin els uns separats dels altres. Les polítiques no es fan només de dalt a baix o de baix a dalt. Ben al contrari, qualsevol política lingüística que vulgui assolir l’èxit s’ha de basar en un enfocament d’agència múltiple, és a dir, perquè funcioni cal que l’assumeixin i l’empenyin el màxim d’institucions, empreses, entitats privades i individus. Posem un exemple: per què es va avançar ràpidament en la catalanització de les universitats catalanes als anys vuitanta? Doncs perquè tot un seguit de persones van saber promoure la idea que aquesta catalanització era justa i necessària, perquè ells mateixos van canviar els seus comportaments individuals, però també perquè van saber ocupar llocs de responsabilitat i aprofitar les seves respectives posicions a les institucions per treballar pel projecte. Al final, és l’acció combinada de persones i organitzacions públiques i privades la que canvia la realitat. 

En altres paraules, el català és una llengua minoritzada i, per tant, cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats. Com qualsevol altra llengua, depèn en darrer terme dels seus parlants que, amb les seves tries quotidianes, acaben decidint si el parlen, o no, en família, a la feina, quan fan nous amics, quan van al cinema, quan s’apunten a un gimnàs, quan trien el supermercat on compren i, no ho oblidéssim, també quan voten. Tots i cadascun de nosaltres podem fer microactivisme lingüístic quan actuem com a ciutadans, com a consumidors, com a treballadors, com a membres d’una comunitat de veïns, etc. Dit això, les institucions tenen una responsabilitat enorme a l’hora de facilitar que els parlants puguin exercir els seus drets en tots i cadascun dels àmbits de la vida i cal exigir-los que hi donin satisfacció. Per això és importantíssim que les persones que ocupen els càrrecs públics siguin conscients de la seva responsabilitat. I això és igualment aplicable a les empreses, als sindicats, a les patronals, a les associacions de consumidors, a les entitats culturals i socials. Tots i cadascun dels engranatges socials tenen responsabilitats lingüístiques.

P. La política lingüística va més enllà de si mateixa, perquè la llengua depèn de molts altres factors i moltes altres polítiques que no són lingüístiques. Quin marge de maniobra té el Govern de la Generalitat?

Efectivament, la política lingüística no sols és transversal, perquè es troba en tots els sectors, sinó que també és ubiqua, perquè de manera implícita se’n fa en la majoria d’actuacions que fan totes les institucions públiques i privades. De fet, moltes de les decisions més transcendentals per a la política lingüística es prenen en despatxos en què no es té consciència d’estar impactant en la política lingüística. La caiguda de l’ús i el coneixement del català dels darrers anys a la ciutat de Barcelona que detecten les enquestes de joventut de l’Ajuntament, per exemple, s’expliquen essencialment pel canvi demogràfic que la ciutat ha experimentat a remolc de la seva conversió en una ciutat turística i atractiva per als impatriats i les famílies de classe mitjana transnacionals.

Quin és el marge de les institucions catalanes —no sols de la Generalitat— en aquest context? El marge és considerable, però no infinit, i jo diria que té quatre tipus de límits. Els primers límits són de tipus factual, i són els que es deriven de la dimensió i la configuració de la comunitat lingüística. Per dir-ho així, el català és una llengua mitjana parlada en una societat benestant, la qual cosa vol dir que té prou recursos per ser econòmicament sostenible en molts terrenys —molt més que les llengües que només tenen 100 o 1.000 parlants, per entendre’ns— però que alhora no permet moure’s pel món com a monolingüe, almenys mentre la tecnologia no ho faciliti.

Els segons límits són de tipus, diguem-ne, ètic, i són els inherents a un sistema democràtic i liberal que es vol de qualitat. Aquests límits, per exemple, impedeixen —afortunadament— prohibir o exigir l’ús d’una llengua en àmbits privats. Catalunya ni és ni vol ser Turquia, la Xina o l’Espanya de Franco, per dir-ho ràpid.

Els tercers límits són els que imposen les dinàmiques del mercat. Les empreses són institucions creades per maximitzar els seus beneficis i, per tant, aprofiten els nínxols de mercat i tendeixen a evitar el màxim de despeses que consideren supèrflues. Per exemple, tenir versions doblades al català és d’entrada una complicació per a l’empresari, però si a l’empresari li surt a compte, acabarà exhibint-les, perquè el que vol és fer diners. Per això té una importància absolutament crucial el consum lingüísticament responsable.

Hi ha encara un altre tipus de límit, que són els juridicopolítics. El món actual s’organitza en estats, i els estats tenen polítiques lingüístiques molt diverses. En estats lingüísticament igualitaris, les institucions vetllen per la defensa dels drets lingüístics i exigeixen les empreses que treballin en favor de les llengües del país. L’Estat espanyol no és lingüísticament igualitari i, en molts aspectes, aplica la supremacia del castellà sobre totes les altres llengües. El fet que els jutges de l’Audiència Nacional puguin amenaçar impunement els testimonis d’un judici si intenten expressar-se en català, o el mateix fet que en una institució comuna com aquesta no hi hagi jutges que puguin treballar en català, són exemples de la supremacia atorgada al castellà. Tenir un estat no igualitari implica que, en molts casos, qui treballa per les llengües subordinades ho fa amb les mans lligades a l’esquena. N’hi ha prou de recordar que el català és l’única llengua de les seves dimensions no oficial a les institucions europees i que no ho és perquè l’Estat, amb la lamentable aquiescència de la majoria nacional castellana, ha decidit no demanar-ho i bloquejar-li així l’estatus de llengua normalitzada que tenen altres llengües molt més petites com l’estonià, el maltès o l’irlandès.

En aquest context, la missió de les institucions catalanes és reforçar la comunitat lingüística bo i respectant escrupolosament els límits ètics i democràtics, vetllant perquè les dinàmiques econòmiques juguin a favor de la llengua i treballant per reconduir els límits jurídics i polítics cap als que caldria esperar d’un estat propici o propi per a la llengua catalana. I això s’ha de fer treballant des de dues perspectives: d’una banda, des de la política lingüística explícita —promovent el coneixement del català, afavorint discursos favorables a la seva expansió i creant les condicions per promoure’n l’ús tant de la gent com de les empreses— i, d’una altra, vetllant per les conseqüències lingüístiques de totes les polítiques que es facin, ja siguin les polítiques industrials, turístiques, de drets socials, de salut, etc.

En poques paraules, hi ha molt camí per córrer i força terreny per maniobrar, encara que l’Estat i les seves institucions no ho posen fàcil, però en tot cas hem de treballar per eixamplar els marges de decisió i, siguin quins siguin, fer-ne la millor gestió possible.