Responsabilitat individual i cívica: ineludible interdependència

Apunt deontològics de la professió docent 1

Begoña Román

Comissió deontològica de la professió docent del Col·legi

Sovint la paraula responsabilitat té massa connotacions jurídiques i econòmiques, i no és estrany, ja que és en aquests àmbits que va començar a instal·lar-se en el nostre vocabulari quotidià. Responsabilitat al·ludeix al deure de respondre de les conseqüències dels nostres actes. Neix en l’àmbit de la imputabilitat jurídica i des del punt de vista econòmic es vincula amb haver de retre públicament comptes, de manera transparent, de l’ús que un fa amb els recursos d’altres.

Quan la paraula l’entomem des d’un punt de vista més filosòfic, topem amb les qüestions fonamentals: qui és responsable de què, davant de qui i per què? Anant al fons, la responsabilitat ens recorda que qui ens interpel·la demanant que ens fem càrrec del nostre poder fer sobre ell és el vulnerable. Aquest, des de la seva afectació o potencialitat de ser ferit, ens demana respondre dels nostre actes. És a dir, que en el fonament de la responsabilitat no hi ha el poder d’un subjecte que fa i decideix, o no, carregar amb la realitat, sinó l’afectació o vulnerabilitat de l’altre que exigeix una resposta sobre l’ús del poder sobre ell.

 Com tan bé ens ho va explicar Hans Jonas a El principi de responsabilitat (ed. Herder, Barcelona, 1995), el fonament d’aquesta és la cura per l’altre que ens interpel·la des de la seva fragilitat. La responsabilitat explicita, a més de la vulnerabilitat, la nostra interdependència en condicions que no són de simetria ni igualtat, condicions des de les quals acostumem a pensar en termes jurídics i contractuals. Aquest gran filòsof va recordar-nos que descobrim què està en joc quan descobrim que està en joc (Jonas, 1995). Tenim el deure de cura per tota la fragilitat humana i de la Terra. I sobretot, en la civilització tecnològica, tenim el deure d’evitar el risc de la desaparició de la mateixa responsabilitat. La mateixa noció de responsabilitat és fràgil si la reduïm a qüestions jurídiques o econòmiques.

En l’actual situació de pandèmia per causa de la COVID-19, hem de repensar la nostra responsabilitat també en l’àmbit de l’educació. Tots sabem que els i les docents tenim el deure d’educar perquè l’alumne té el dret a l’educació. Aquest també té el deure de fer-ho, el deure d’educar-se, de no fer malbé les oportunitats que els altres li ofereixen. El dret a l’educació és un bé primordial, no és una preferència ni una commodity: educar-se és transcendental perquè és la condició de possibilitat que la persona esdevingui tal. I no hi ha societat sense individus desenvolupats. Vet aquí la interdependència. No hi ha responsabilitat individual si abans, com la seva condició de possibilitat, no hi ha hagut responsabilitat col·lectiva. I no hi ha responsabilitat col·lectiva si l’individu no és conscient del seu deure de gratitud i de la interdependència. Per això és cabdal no confrontar la responsabilitat individual i la col·lectiva, sense menystenir la complexitat de la seva interrelació.

L’antropologia liberal i la manera de concebre l’individu tan present en les mentalitats d’avui no ajuden a conciliar aquestes responsabilitats. Els i les docents tenim el deure d’educar per satisfer el dret a l’educació, i no ho fem ni ho podem fer sols. Necessitem polítiques educatives, escoles, organitzacions. Però aquestes no poden saber què passa en el dia a dia de l’aula si cadascun dels agents implicats no som capaços de personalitzar la responsabilitat centrant-la en cada alumne, centre, barri, en definitiva, la seva/nostra circumstància.

En l’ètica personal es respon des de categories de benestar i de qualitat de vida. Però des del punt de vista de la responsabilitat col·lectiva els criteris que cal prioritzar són la dignitat (el deure de respectar el valor intrínsec de cada persona, de no instrumentalitzar-la) i l’atenció/respecte als seus drets, entre els quals el de l’educació.

Els riscos no només són personals quan tenen conseqüències públiques. En aquest període de COVID-19 no podem córrer riscos valorats sense més des d’una perspectiva personal i privada, perquè les conseqüències rarament ho són. Amb les nostres decisions privades podem córrer riscos i fer càlculs de probabilitats de danys i altres conseqüències per a un mateix, però com que ara es tracta de salut pública, de la salut de la població i de continuar garantint el dret de les persones a educar-se, hem de prioritzar la responsabilitat col·lectiva i posar per sobre evitar el dany. Es tracta de no fer incórrer en riscos la comunitat.

Sovint decidim autocentrats: què hi ha del meu cas? Altres vegades el nostre cas és d’una comunitat enfrontada a una altra. Des de la consciència de pertinença, recordant que educar és socialitzar, cal predicar amb l’exemple. Ara bé, no és només exemple privat, ni d’heroi ni de líder carismàtic. Es tracta d’assumir la respectiva responsabilitat en qualitat de docent i d’equip directiu de qualitat. Aquests han de prendre decisions en condicions d’incertesa, d’ambigüitat, de complexitat i de pressions. No podem exigir una seguretat total de risc zero; però tampoc abdicar de gestionar els riscos. Els infants i adolescents necessiten anar a l’escola de la manera que sigui; hem de respondre com a escola dels diversos obstacles que alumnat, professorat i famílies trobaran. Ens toca treballar d’una altra manera amb la mateixa finalitat de sempre: el desenvolupament integral de l’alumnat. No ho podem fer sense escoles, sense mestres, sense famílies, sense gestors ni sense polítics. Per això la responsabilitat col·lectiva s’ha de prioritzar respecte de la personal.

No es tracta pas de col·lectivitzar ni d’homogeneïtzar o protocol·litzar-ho tot. Més aviat és qüestió de no oblidar que, quan es prenen decisions al centre educatiu, un no està a casa seva prenent decisions que només l’afecten a ell. I no hi ha responsabilitat col·lectiva sense persones responsables, amb consciència de la mútua interdependència per la nostra condició de vulnerables.

Per tot plegat fora bo que a l’escola i als centres educatius es creessin les condicions de possibilitat per deliberar, ponderar, sospesar quin tipus de respostes es van donant com a organització, i no cadascú arbitràriament fins i tot des de la seva bona voluntat. És cabdal que confiem mútuament i que generem les condicions per a aquesta confiança mútua, amb generositat, la qual cosa requereix espais de calma i assossegament per, entre tots plegats, anar trobant la manera de continuar garantint el dret a l’educació en un entorn de salut pública: és responsabilitat col·lectiva des de les possibilitats de cadascú.

Davant del dissens respecte d’opinions majoritàries, cal estar disposats a escoltar noves idees o propostes. El dissens pot ser una manera d’obrir alternatives fins ara no albirades, o com una oportunitat, en el cas que l’altre estigui equivocat, de millorar la nostra capacitat d’argumentar. La responsabilitat apunta al diàleg de preguntes i respostes, apel·la a criteris de veritat i de justícia. Totes dues categories requereixen la discussió serena en l’àgora pública, que és de tots i de ningú en particular i sense la qual no som ningú.

Poden ajudar en aquest estira-i-arronsa de donar raons i posar a prova la qualitat de les nostre respostes, les qüestions següents: 1) I si tothom fes el mateix? (coherència i universalitzabilitat; 2) I si se sabés que jo o aquesta escola ho ha fet així? (publicitat); 3) I si canviessin les meves circumstàncies i m’ho fessin a mi? (reversibilitat); 4) Hem millorat la situació als més vulnerables? (vulnerabilitat); 5) És sostenible el curs d’accions decidides? (sostenibilitat); 6) Si ens equivoquem, seria corregible? (prudència); 7) I, per acabar, suposant moltes opcions dilemàtiques, quina s’ha de prioritzar perquè és la condició de possibilitat de l’altra? (transcendentalitat).

L’educació és transcendental, és la condició de possibilitat del mon humà: no la posem en joc.

La Comissió deontològica de la professió docent del Col·legi es posa a la vostra disposició per ajudar a anar orientant en les decisions complexes que haurem de prendre en aquest curs que comença havent de conviure amb un virus que, precisament, ens recorda l’arrel de la responsabilitat, la nostra fragilitat.

Apunt deontològic 2. Reflexions al voltant del "Compromís amb el coneixement". Mercè Izquierdo

Apunt deontològic 3. La llibertat de càtedra: sentit educatiu i social. Joan Manuel del Pozo